Textos

Una professió desplomada

Pocs dies abans de morir, el periodista Grant Wahl va anar a l’hospital Hamad de Doha perquè es trobava malament. “El meu cos finalment s’ha esfondrat. Tres setmanes de dormir poc, estrès elevat i molta feina et poden causar això”, va explicar llavors. Wahl tenia ofici, prestigi i vuit mundials a l’esquena. Cobria el partit de quarts de final Països Baixos-Argentina per a la CBS i va patir un col·lapse a la tribuna de premsa. 

En aquest cas –igual com en els de Khalid al-Miss­lam i Roger Pierce, també morts sobtadament a Qatar– no hi va haver armes ni explosions, ni emboscades ni combois assassins, sinó una altra mena d’envit. Una violència que molts profes­sionals exerceixen contra si mateixos gairebé sense ni adonar-se’n, ja que se senten peces essencials d’un engranatge que no s’ha d’aturar mai. Es tracta d’un mandat intern difícil d’apaivagar, fins i tot per a aquells que sense ser corres­ponsals de guerra se senten soldats de la informació i anteposen la vida professional a la personal, lliurant les seves millors hores a l’elaboració d’una crònica, una anàlisi, un reportatge, un tancament.

Avui, la màxima vulnerabilitat dels periodistes no és cap altra que la precarietat. No em refereixo a les estrelles, aquells que han aconseguit ser tan cèlebres com els seus entrevistats, sinó als fotoreporters que van a la notícia sense cobertura, pagant-se ells mateixos el viatge i els entrepans. “Un periodista ha de ser un home obert a altres homes, a altres raons i a altres cultures, tolerant i humanitari”, afirmava Kapuscinski.  

I jo penso en tants veterans expulsats de les plantilles malgrat el seu talent, i en tants joves àmpliament preparats – freelances , per descomptat– que per arribar a mileuristes han de despatxar almenys una vintena de col·laboracions al mes. Les noves generacions que surten de les facultats són conscients que les garanties ja no existeixen; i entre altres fenòmens s’està produint una migració de periodistes gràfics nacionals a mitjans nord-americans que els ofereixen seguretat, això sí, a canvi de disponibilitat permanentment.

La informació és un dels entreteniments globals més importants, però moltes vegades no es treballa amb personal qualificat per crear-la, sinó que s’empara tota mena de generadors de continguts que són aficionats. I ara arriba un nou convidat, el ChatGPT. Ells assumeixen els atributs d’un periodista, mentre els autèntics professionals acumulen una col·lecció de penalitats –i també de culpes– per no saber, o no poder, dir que no.

*****



Editorial Clarbooks
https://www.clarbooks.com/

Colección ¿Por qué soy...?

¿Por qué soy...? es una colección de libros juveniles, en algunos casos aptos también para público adulto, que tratan de una forma desenfadada y divertida el proceso de terminarse dedicando a una profesión concreta, a partir de las experiencias reales de personas que la tienen como oficio.
 
Los libros están narrados por un escritor que adapta la historia real de sus protagonistas, destacando su parte más humana y universal y trasladando al lector su manera de ver el trabajo desde la infancia hasta el actualidad. Todos los libros de PQS contienen ilustraciones que completan la lectura, así como pequeñas puertas en dibujos-QR, que llevan a material audiovisual para ampliar el contenido del texto.
 
En el año 2022 nuestra editorial saca los cuatro primeros libros de la col colección en catalán y castellano: ¿Por qué soy... chef? escrito por Mar Virgilio e ilustrada por Pedro Virgilio, ¿Por qué soy... egiptólogo? escrito por Jordi Ortiz e ilustrado por África Fanlo, ¿Por qué soy... pastora? escrito por María Serrano e ilustrado por Muntsa Vicente y ¿Por qué soy... enigmista?, con Màrius Serra y Roser Calafell.

 *****

 

Millor lampista que metge


Observo els seus rostres desencaixats a les manifesta­cions madrilenyes i em sorprèn pensar que anys enrere va existir tot un senyor metge, una figura amb ascendent social envoltada d’una aura venerable. Quan passàvem a les consultes, només la seva presència ens curava; semblaven tenir tot el temps del món, i recordo bé el moment en què es quedaven pensatius calculant­ la posologia i el món s’aturava entre la incertesa i la calma. Que els fills estudiessin Medicina es vivia com un premi, garantit l’ingrés en l’aristocràcia professional al reunir coneixements capaços de salvar vides. Qui hauria dit que, cavalcant el segle XXI, una hamburguesa costaria 9,95 euros davant els 12,95 euros del diagnòstic d’un glaucoma, com anuncia el Col·legi Oficial de Metges de Sevilla a la campanya “ No és just”?

La precarització de la sanitat pública és un símptoma inequívoc del profund canvi de valors al si del capitalisme ac­celerat, per al qual, excepte l’or, tot ha canviat. Un canvi de paradigma que no només desatén l’ètica de la cura, sinó que ha depauperat la posició social dels professionals de la medicina. M’alegra que els lampistes cobrin bé les hores, però que valguin tres vegades més que les d’un metge em produeix estupefacció. De debò valorem més els conductes interns d’un electrodomèstic que els dels nostres propis cossos? Com hem acceptat el vil empetitiment de l’envergadura de qui, després d’anys d’estudi i hores d’experiència, ­vetllen per la nostra salut? Paguem­ convençuts els nostres im­postos, però només els arriben les engrunes i es troben enfonsats en una roda infernal d’hiperproductivitat que els obliga a diag­nosticar en cinc minuts i amb quatre paraules.

 

Avui, les farmacèutiques cotitzen a l’alça a la borsa, i els investigadors –molts expulsats del nostre país per falta d’inversió en els seus projectes– avancen en tractaments innovadors i eficaços, mentre minva l’assistència, mecanitzant-se l’atenció primària. Esclar, no suposa beneficis econòmics, sinó despesa pública. Per això les cites d’aquí a uns quants mesos, sense tenir en compte la gravetat ni el termini de reacció. A l’hospital Ramón y Cajal veig una doctora amb dues ulleres posades –les de prop i les de lluny–; un senyal fortuït del seu esgotament. No havíem depès mai tant dels sanitaris, i, en canvi, el nostre sistema accelera una caiguda lliure del complex entramat que és la sanitat universal, la qual cosa per a molts ciutadans vol dir viure al ras.

 *****

 

 L'altra cara de la felicitat

 La Vanguardia, 13/10/2022

És possible que alguns pares i mares hagin sentit el mantra dels seus fills els últims mesos asso­ciat a l’amor que senten per professions noves que estan sorgint gràcies al desenvolupament tecnològic i de les xarxes socials com la de youtuber o . Abans que res molta calma. Sé que alguns encara no estan preparats per sentir com les personetes que més s’estimen del món tenen més interès en la pantalla, els videojocs, la fotografia o els balls de postureig que en les professions de tota la vida, aquelles amb què pensem que els nostres fills tindran un futur brillant i sense excessives turbulències.

Però les dues visions –la d’alguns pares i alguns fills– han de tenir un punt en comú que hauria de ser un punt de partida innegociable: sense esforç, temps i perseverança el castell de cartes se’n va en orris, vulguis ser arquitecte, enginyer industrial o lluir les firmes que estan més de moda. I dic que pot ser un bon inici de viatge per a una xerrada profunda familiar perquè fa la sensació que, si bé hi ha algunes professions que són cada vegada més visibles, sembla que entorn seu s’ha edificat una espècie de llegenda urbana que condimenta aquestes feines amb l’esforç mínim i el salari desorbitat.

Evidentment, no és així. I no només no és com alguns volen fer-se veure, sinó que hi ha altres factors en aquestes professions emmarcades en els streamings o els aires d’influència que afecten directament la salut mental del que l’exerceixen, que no poden passar desapercebudes si volem que els joves tinguin tota la informació en el moment de prendre una decisió i no s’ho juguin tot al que veuen amb el seu youtuber predilecte. Crear contingut diàriament sotmès a les exigències del públic genera guanys, però també pressió i estrès. Estar contínuament exposat a l’aparador públic implica tenir molts seguidors que t’estimen, però que en la majoria de casos no t’estimen bé. Per no parlar de competència sense regles en unes àrees amb marcs legals poc definits o l’aparició dels anomenats haters , que faran l’impossible per arruïnar la teva il·lusió diària. No es tracta d’espantar o enfonsar els somnis de ningú. Simplement, que ells tinguin tota la informació possible abans de prendre una decisió sense maquillatge ni il·lusionisme. Ningú toca el cel sense haver fet un Erasmus per l’infern.

*****

 

Joventut estafada

 La Vanguardia, 18/9/2022
 
Em preguntava l’Òscar Moré al Llapis de memòria de la Ser Catalunya si els joves d’ara són més egoistes del que ho érem nosaltres. Vaig respondre que els joves d’ara són com sempre: voluntariosos, despistats, enèrgics, responsables, treballadors, ganduls, imaginatius i molt egoistes perquè fer-se com a persona adulta per primera vegada requereix­ molt d’esforç i per això ens passem tota la vida corregint els defectes de construcció. Entre els joves d’ara, com entre els adults, hi ha de tot, bo i dolent, amb la diferència que ells tenen al davant molts anys per anar trobant el camí que més els agradi i, en un futur, criticar els més joves. Potser l’única diferència és que aquelles hores que tots hem passat tancats­ al bany de casa mirant-nos bé al mirall, arreglant-nos els cabells i les celles i el que calgui, ara ho veiem exposat a les xarxes so­cials i tant d’exhibicionisme alhora empatxa.

Però sí que hi ha una diferència respecte a les generacions precedents. Tenen cada vegada més eines­ per ser adults ben preparats. S’han multiplicat els estudis, parlen més anglès, estudien fora, fan Erasmus, màsters, beques... Aquesta diferència que ens hauria d’enorgullir, venint d’un país allunyat de l’analfabetisme per ben poques dècades, xoca amb un mur que hem posat al seu creixement. El mercat laboral, d’ençà que es va permetre que naixessin empreses el benefici de les quals és estrictament menjar-se una part important dels sous dels treballadors, no fa justícia a tot aquest esforç. He llegit anuncis que demanen enginyers informàtics becaris “amb dos anys d’experiència” (sic). Una doctora a punt d’iniciar el MIR prefereix fer classes d’anglès en negre que treballar: les ofertes no li compensen l’esforç. I conec companyes que cobren nou euros l’hora per fer una feina que es paga a 24: l’ETT que fa d’intermediària es queda la diferència. Si som el país on els fills marxen més tard de casa, vorejant els 30 anys, i la nostra natalitat es desploma, aquí hi trobaríem les explicacions.

Aquesta és la història del gran robatori a una generació que a vegades tenim la barra de jutjar com vells xarucs. No són egoistes: senzillament no els deixem viure.

 

 *****

 

L’embafament laboral a l’espanyola

 La Vanguardia, 12/6/2022


Si ara algú ens demanés que identifiquéssim els instants suprems de felicitat, cadascú respondria coses diferents d’una llista més o menys llarga, única i intransferible. Un moment exacte en què ens vam creure immortals.

Aquell matí.

Fer un tomb per la platja.

Tocar-se i fer-se petons.

Tornar al poble a no fer res.

Perdre’s amb els amics a les cerveses.

Tocar el piano.

Cridar en un estadi.

Conversar amb un fill.

Llegir, el que sigui, davant un bon cafè.

Ficar els peus al mar un dia fred d’hivern.

No crec que només sigui durant la joventut quan us apropeu al privilegi d’experimentar aquest tipus de fogonades. Passa tantes vegades que fins i tot els teniu amb més intensitat a l’edat adulta, cosa que us porta a descobrir que no podeu perdre el temps fent coses que no voleu fer.

Fa mesos que es parla del fenomen nord-americà pel qual, entre el 2020 i el 2021, 21 milions de persones van trencar el seu contracte laboral. El degoteig de baixes ha continuat. El fenomen es coneix com la Gran Renúncia. S’han apuntat a aquesta moguda ciutadans americans, i després també italians i britànics. Un bon dia tots ells van deixar la seva feina actual i és obvi dir que no els satisfeia. Van comprovar que si s’aturaven de cop no s’enfonsava el món i que la vida són quatre dies, i tres els treballes. Que potser creuar l’existència era alguna cosa més que omplir-la de tasques i hores fitxades.

I van prémer el botó del reset . Apaga i torna a engegar.

Els americans ho han tingut fàcil per abandonar-ho tot i buscar o no una altra feina. La Gran Renúncia als EUA va arribar compassada d’una taxa d’atur d’un 3% que a Espanya no podem ni somiar (aquí és d’un 13%). Les circumstàncies del mercat espanyol i la nostra cultura laboral no faciliten precisament aquest fenomen. No obstant això, el que sí que ha emergit després de la pandèmia té a veure amb aquesta sensació tan universal d’estar perdent-vos alguna cosa mentre veieu com es fa de nit a l’oficina. Aquí no tindrem la Gran Renúncia, però sí la Gran Desmotivació: hi ha molta gent que ha renunciat de facto tot i no deixar la seva feina perquè no poden o no s’atreveixen a trencar-hi.

Un efecte d’aquesta actitud és la desvinculació personal amb el projecte de l’empresa, pública o privada. Els empresaris han de reaccionar com més aviat millor si no volen lamentar-ho més endavant. El tàndem benestar i productivitat ja no és una discussió únicament acadèmica. I ja no es parla només de les condicions laborals i salarials, que també. Fixeu-vos com es proclama la setmana de quatre dies. No sé si la solució és aquesta, però és clar que s’imposa un canvi de xip.

Ens hem cansat de viure per treballar? Aquesta és la gran pregunta postpandèmica que cada persona respondrà segons la seva pròpia perspectiva de la vida i del seu temps. Sens dubte, sigui quina sigui la decisió, potser ens adonarem que la raó de tant esforç dia rere dia sigui poder retenir aquells instants de felicitat on sempre voldreu tornar.

 

*****

 

Mama, vull ser youtuber

La Vanguardia, 19/2/2022

 

Un amic em comenta que la seva filla ado­lescent li ha dit que vol ser youtuber i l’home m’ha preguntat si s’hauria de preocupar. He fet broma responent-li que, amb una mica de sort, el farà milionari, encara que haurà d’acostumar-se al fet que la intimitat de la família pugui ser compartida per milions de desconeguts. Això del meu amic no és res nou: en les enquestes dels instituts sobre els plans de futur dels alumnes, és habitual la resposta que aspiren a ser you­tuber, streamer o i nstagramer. A la sèrie televisiva Emily in Paris (Netflix), una jove executiva de màrqueting de Chicago es trasllada a la capital francesa i obre un compte a Instagram per explicar tot el que li passa, la qual cosa la converteix en una estrella de la xarxa social, i grà­cies a això aconsegueix solucionar problemes de la seva oficina.

La revista Forbes ha començat a dedicar als youtubers una de les seves llistes dels més ben pagats. El 2020 l’encapçalava Ryan Kaji, un nen de nou anys, que gràcies al seu canal Ryan’s World, que té 30 mi­lions de seguidors, havia guanyat 29,5 milions de dòlars anuals. A Espanya, la publicació Mercados e Investiga­ción va situar Mikecrack en primer lloc, amb beneficis de 7,3 milions d’euros, seguit de dues germanes peti­tes, Las Ratitas, que van ingressar 3,8 milions i que han publicat el seu primer llibre. Entre els deu primers hi ha el Rubius, TheGrefg i Willy­rex.

Els youtubers actuen com a referents d’una cultura digital preadolescent. Segons un estudi realitzat per professors de les universitats Ramon Llull i Pompeu Fabra, els preadolescents coneixen i imiten el llenguatge i les expressions dels youtubers, fins i tot gaudeixen amb alguns que són “dolentots”. Es fascinen escoltant-los explicar el seu estil de vida ostentós, independent, extravertit i disruptiu, amb freqüents viatges i alts ingressos. Aquests creadors en línia són vistos com a referents entre la població més jove, quan el cert és que evadeixen responsabilitats fiscals, componen cançons que inciten a l’odi i ridiculitzen el fonament cívic i institucional que els ha vist créixer.

Trucaré al meu amic per dir-li que no havia de fer broma i que ha de parlar seriosament amb la seva filla.

 

*****

 

 La Gran Dimisión y el nuevo principio vital: tú no eres tu trabajo
¿A qué obedece este fenómeno que ha surgido en Estados Unidos? ¿Por qué hay tanta gente que deja o quiere dejar su empleo?
María Hergueta
 
Francesc Miralles
Casi nadie lo vio venir. Al igual que el estallido de la pandemia tomó a la humanidad desprevenida, una clase muy distinta de virus está haciendo tambalear el sistema productivo de Estados Unidos, mientras el resto de países teme el contagio. Hablamos de lo que ya se conoce como la Gran Dimisión (The Great Resignation, en inglés), un fenómeno que define el abandono de puestos de trabajo por parte de millones de personas, mientras el mundo va saliendo de las restricciones impuestas a causa de la covid.
 
Solo en noviembre de 2021, el Departamento del Trabajo de Estados Unidos estimó que más de cuatro millones de estadounidenses habían dejado sus empleos, poniendo en jaque a las empresas, que a menudo tienen verdaderos problemas a la hora de cubrir las vacantes. En el continente europeo, Reino Unido y Francia encabezan los países que están sufriendo esta inesperada fuga de fuerza laboral. Los sectores donde los trabajadores viven una situación más precaria, como la restauración, el transporte o la atención sanitaria, han sido los primeros en despoblarse de efectivos. Con todo, ¿a qué obedece este fenómeno repentino? ¿Por qué hay tanta gente que ya no quiere ir a trabajar?
 
Para responder a estas preguntas recurriremos a quien popularizó el término The Great Resignation, anticipándose unos meses a lo que estamos viviendo. Se trata de Anthony Klotz, profesor de Gestión en la Texas A&M University. El campo de estudio de este investigador de la conducta humana se ha centrado en cómo y por qué los trabajadores dejan sus empleos y adónde les conduce su decisión.
 
En sus propias palabras, “lo común cuando eres empleado es que la empresa ostente el poder. Cuando decides marcharte, el poder regresa a ti, y lo interesante es saber qué hacen con ese poder quienes lo obtienen”.
 
Antes de responder a esa pregunta, veamos qué dice Klotz sobre las causas de la Gran Desbandada, como también podemos llamarla.
 
Por un lado, quienes abandonan suelen estar exhaustos emocionalmente a causa de la exigencia del trabajo, sumado a una situación global ya de por sí estresante. Muchos quitters, como les llaman en inglés —literalmente, los desertores—, sienten que necesitan imperiosamente una pausa para llenarse de sí mismos, después de haberse vaciado para el sistema.
 
Justamente, las fases más restrictivas de la pandemia han hecho que la gente pase mucho tiempo en casa con su familia y en sus ocupaciones personales. Se han dado cuenta de que son algo más que sus trabajos, y ese minimalismo al que nos hemos visto arrastrados nos ha hecho descubrir placeres tan sencillos como cocinar o aprender cada día algo nuevo, a los que no queremos renunciar para volver al frenesí laboral. “Tenemos una necesidad fundamental de autonomía personal”, afirma Klotz para explicar lo que está sucediendo.
 
Sobre qué están haciendo los quitters, el psicólogo Rafael Santandreu opina que muchos de ellos defienden esa libertad recién recuperada a través de una vida mucho más espartana: “El mito que hemos tenido hasta hace poco de que el bienestar material da la felicidad ha caído para mucha gente. En cuanto dejan de perseguir esa idea, empiezan a desescalar. La pandemia les ha permitido darse cuenta de que necesitan mucho menos para vivir de lo que imaginaban y de que el activo más valioso del que disponen es el tiempo”.
 
Si el minimalismo extremo se convierte en una tendencia generalizada, ¿quién pagará las futuras pensiones? Esta es una pregunta que muchas personas se plantean.
 
Como en todo, entre los dos extremos —la trabajopatía y el desapego laboral— hay un saludable punto medio. Toni Morrison, premio Nobel de Literatura, nos daba dos años antes de su muerte unas claves que parecen hechas a medida para la situación actual. En un artículo que escribió para la revista New Yorker en 2017, la autora afroamericana recordaba momentos de gran frustración en sus empleos que le enseñaron tres lecciones para el resto de su vida:
 
1. Tú haces el trabajo; no es el trabajo el que te hace a ti.
 
2. Tu vida real es la que vives con tu familia.
 
3. No eres el trabajo que haces; eres la persona que eres.
 
Podríamos resumir estos principios en uno solo muy simple: tú no eres tu trabajo.
 
De acuerdo con este enfoque, la Gran Renuncia no sería solo resultado del burnout, el síndrome del quemado, ni de la adhesión a movimientos en contra del trabajo. Sería sobre todo una reivindicación de una vida e identidad propias, más allá de nuestro salario o función productiva.

 

 

*****
 
 
                                                         La Vanguardia, 20/12/2021


Dels tres amics inseparables de l’institut, dos es van jurar que no renunciarien a la seva vocació per diners i que estudiarien el que volguessin sense preocupar-se per les sortides professionals que tindrien després. Un volia ser matemàtic. La lògica abstracta dels números li donava una seguretat que no trobava enlloc més. No li feia res condemnar-se a fer de professor tota la vida. Sabia que segurament seria la millor opció que tindria. Estudiaria Ciències Exactes i després faria oposicions per ser professor d’institut, i si tenia sort i les treia, es dedicaria a l’ensenyament, que era una activitat molt noble.

L’altre volia ser filòleg i tampoc no li importava saber que aquella vocació limitaria molt les seves possibilitats professionals. Sentia que el món de les paraules era el seu i que no podia renunciar-hi sense trair-se a ell mateix. Com li deia el seu pare, s’hi faria més savi que ric, però preferia haver de renunciar­ a viure folgadament que dedicar-se a activitats que no li interessaven­.

El tercer no tenia una vocació clara, però sabia el que volia: guanyar-se bé la vida, no passar mai estretors. Quan va arribar el moment, va dubtar entre Dret o Econòmiques. Convençut per un oncle que era procurador, es va decidir per Dret, que deien que era més fàcil, i quan al tercer any va cursar Dret Mercantil va sentir que havia trobat el camí que buscava. Allà hi havia diners.

Els estudis universitaris els van allunyar, però es van continuar veient de tant en tant. El futur matemàtic i el futur filòleg se sentien orgullosos de la decisió que havien pres. No els sobrarien mai els diners, però farien el que volien: ¿a quina riquesa més gran es podia aspirar? El futur advocat també estava satisfet del camí que havia escollit. Amb l’excepció del Dret Mercantil, aplicava a totes les assignatures la llei del mínim esforç. La seva prioritat era enllestir la carrera com més aviat millor.

El matemàtic va treure Ciències Exactes amb les màximes qualificacions i al cap d’un any i mig ja havia guanyat les oposi­cions per ser professor d’institut. Va ensenyar durant tres anys lluny de Barcelona; després va aconseguir el trasllat. Va conèixer una professora de piano, se’n va enamo­rar i, sabent tots dos que mai no serien rics, s’hi va casar.

El filòleg es va col·locar en una petita editorial en què tant li demanaven que corregís unes proves com que redactés una contracoberta o que llegís un autor estranger per veure si valia la pena traduir-lo. En poc temps, va aprendre totes les facetes de l’ofici. Era un món de possibilitats econòmiques limitades, però que li podia donar moltes satisfaccions personals. Aviat­ s’hi va fer un nom, pel rigor i serietat amb què treballava. La seva ambició era aconseguir que les paraules que emprava o que passaven per les seves mans diguessin sempre el que creia que havien de dir, amb la màxima precisió possible. Va descobrir que era un objectiu tan noble com difícil, i que podia omplir una vida sencera.

L’advocat va treballar durant dos anys al departament jurídic d’una gran companyia estrangera d’auditoria, en la qual, a canvi d’un sou reduït i pencant més hores que un rellotge, va aprendre en dos anys tot el que no havia après a la facultat. Després es va incorporar a un bufet en què també el van fer treballar molt més que ell no havia imaginat mai. Però no li importava. Veia els diners que guanyaven els advocats que feia cinc o sis anys cobraven com ell ara, i sentia que estava en el bon camí.

Quan un directiu d’una empresa d’anàlisi de dades va contactar amb ell, el matemàtic no es va imaginar que la seva vida estava a punt de canviar radicalment. Va acceptar col·laborar amb aquella empresa per curiositat i perquè no era incompatible amb l’ensenyament. El van fer soci i al cap d’un any va deixar l’institut i la professora de piano per dedicar-se a temps complet a la informàtica i a una programadora que creia molt en ell.

El filòleg va esdevenir un guru del món editorial. No aspirava a l’èxit comercial, ni a cap mena de protagonisme. L’únic que volia era fer llibres dignes de ser llegits. El seu orgull era veure que els lectors confiaven en el seu criteri a ulls clucs.

L’advocat va especialitzar-se en la fusió d’empreses. Va haver de treballar moltes més nits i caps de setmana del que mai hauria imaginat, però ha fet alguns dinerons. Té un fill que fa un màster d’Administració d’Empreses en una de les millors escoles de negocis d’Europa.

Ara tots tres tenen més de seixanta anys i han quedat per dinar plegats. El filòleg guanya poc més del que guanyava a la petita editorial en què va començar, però ja li està bé. L’únic luxe al qual aspira és la satisfacció dels llibres ben fets. Vota a favor d’un partit d’esquerres. El matemàtic és, de molt, el més ric de tots tres. El paquet d’accions de l’empresa d’anàlisi de dades que té val una fortuna. A més, té participacions de mitja dotzena d’empreses més. Vota a favor d’un partit de centreesquerra. L’advocat es guanya bé la vida, però és un esclau dels clients. Vota a favor d’un partit conservador.

Dinant, parlen de moltes coses, entre les quals de l’institut. No esmenten les aspiracions que tenien ni el que la ruleta de la vida ha fet amb ells. Flota a la taula una barreja de vella companyonia i d’apagada competitivitat. A l’hora del cafè, l’advocat se n’ha d’anar escopetejat al despatx perquè un client el vol veure amb urgència. El filòleg i el matemàtic allarguen la sobretaula. No ho diuen, però tots dos compadeixen el company, que malgrat els anys que té encara no pot disposar del seu temps amb llibertat. Quan se’n van, veuen que la bicicleta del filòleg està lligada a un fanal just davant del Porsche Ca­yen­ne del matemàtic. Tots dos agafen el seu mitjà de transport amb orgull, sense poder evitar un vague sentiment de superioritat.

Bones festes.

Total de visualitzacions de pàgina: