La síndrome del becari
(La Vanguardia, 31/07/2024)
A
segon de carrera, vaig començar a fer de becària tots els estius en
diaris mallorquins. Des de llavors no he tornat a tenir vacances. Hi
pens quan es parla del quiet quitting (fer exclusivament les tasques
per a les quals et contractaren) o el loud quitting (mostrar la teva
insatisfacció a l’empresa sense embuts). Crida l’atenció que
siguin els joves els qui ho fan més, però és comprensible. Han
vist a les generacions anteriors les conseqüències d’una
dedicació total a la feina: gairebé mai està gratificada ni
reconeguda de forma justa, ni evita que et facin fora per motius
aliens al teu afany i capacitat. A sobre, el teu sou no dóna per
pagar un pis.
Mentre
feia les pràctiques obligatòries no remunerades en una ràdio
–entrava a dos quarts de cinc del matí (caps de setmana inclosos),
el migdia anava a la UAB, l’horabaixa a un diari de districte que
sí que pagava–, li vaig preguntar al subdirector si després em
contractarien. Contestà que jo prometia, però que no m’ho podia
assegurar. Vaig demanar que computassin la meva feina al diari com a
pràctiques, i me’n vaig anar. Vaig creure, narcisista, que si en
donava exemple i tothom feia el mateix, les coses canviarien.
Pensava
en el sistema i en una transformació estructural que no es va donar
mai (al contrari; costa treure’s de sobre la síndrome de l’etern
becari). Diria que els qui ara executen la “resistència
silenciosa” i el loud quitting pensen en si mateixos perquè han
desistit de la responsabilitat social, atesa la frustració dels seus
predecessors. Quin sentit té desllomar-se per qualsevol causa o
feina si no ho valorarà ningú; és trampa recórrer sempre a la
vocació i l’entusiasme. Van substituint les protestes per la
queixa, i les mobilitzacions per la passivitat. Quin en serà el
resultat? Ni idea.
Els
antics aprenents i becaris hem perdut el costum de tenir vacances, i
no sabríem què fer sense res a fer.
Mentre feia les pràctiques obligatòries no remunerades en una ràdio –entrava a dos quarts de cinc del matí (caps de setmana inclosos), el migdia anava a la UAB, l’horabaixa a un diari de districte que sí que pagava–, li vaig preguntar al subdirector si després em contractarien. Contestà que jo prometia, però que no m’ho podia assegurar. Vaig demanar que computassin la meva feina al diari com a pràctiques, i me’n vaig anar. Vaig creure, narcisista, que si en donava exemple i tothom feia el mateix, les coses canviarien.
Pensava en el sistema i en una transformació estructural que no es va donar mai (al contrari; costa treure’s de sobre la síndrome de l’etern becari). Diria que els qui ara executen la “resistència silenciosa” i el loud quitting pensen en si mateixos perquè han desistit de la responsabilitat social, atesa la frustració dels seus predecessors. Quin sentit té desllomar-se per qualsevol causa o feina si no ho valorarà ningú; és trampa recórrer sempre a la vocació i l’entusiasme. Van substituint les protestes per la queixa, i les mobilitzacions per la passivitat. Quin en serà el resultat? Ni idea.
Els antics aprenents i becaris hem perdut el costum de tenir vacances, i no sabríem què fer sense res a fer.