L’embafament laboral a l’espanyola

 La Vanguardia, 12/6/2022


Si ara algú ens demanés que identifiquéssim els instants suprems de felicitat, cadascú respondria coses diferents d’una llista més o menys llarga, única i intransferible. Un moment exacte en què ens vam creure immortals.

Aquell matí.

Fer un tomb per la platja.

Tocar-se i fer-se petons.

Tornar al poble a no fer res.

Perdre’s amb els amics a les cerveses.

Tocar el piano.

Cridar en un estadi.

Conversar amb un fill.

Llegir, el que sigui, davant un bon cafè.

Ficar els peus al mar un dia fred d’hivern.

No crec que només sigui durant la joventut quan us apropeu al privilegi d’experimentar aquest tipus de fogonades. Passa tantes vegades que fins i tot els teniu amb més intensitat a l’edat adulta, cosa que us porta a descobrir que no podeu perdre el temps fent coses que no voleu fer.

Fa mesos que es parla del fenomen nord-americà pel qual, entre el 2020 i el 2021, 21 milions de persones van trencar el seu contracte laboral. El degoteig de baixes ha continuat. El fenomen es coneix com la Gran Renúncia. S’han apuntat a aquesta moguda ciutadans americans, i després també italians i britànics. Un bon dia tots ells van deixar la seva feina actual i és obvi dir que no els satisfeia. Van comprovar que si s’aturaven de cop no s’enfonsava el món i que la vida són quatre dies, i tres els treballes. Que potser creuar l’existència era alguna cosa més que omplir-la de tasques i hores fitxades.

I van prémer el botó del reset . Apaga i torna a engegar.

Els americans ho han tingut fàcil per abandonar-ho tot i buscar o no una altra feina. La Gran Renúncia als EUA va arribar compassada d’una taxa d’atur d’un 3% que a Espanya no podem ni somiar (aquí és d’un 13%). Les circumstàncies del mercat espanyol i la nostra cultura laboral no faciliten precisament aquest fenomen. No obstant això, el que sí que ha emergit després de la pandèmia té a veure amb aquesta sensació tan universal d’estar perdent-vos alguna cosa mentre veieu com es fa de nit a l’oficina. Aquí no tindrem la Gran Renúncia, però sí la Gran Desmotivació: hi ha molta gent que ha renunciat de facto tot i no deixar la seva feina perquè no poden o no s’atreveixen a trencar-hi.

Un efecte d’aquesta actitud és la desvinculació personal amb el projecte de l’empresa, pública o privada. Els empresaris han de reaccionar com més aviat millor si no volen lamentar-ho més endavant. El tàndem benestar i productivitat ja no és una discussió únicament acadèmica. I ja no es parla només de les condicions laborals i salarials, que també. Fixeu-vos com es proclama la setmana de quatre dies. No sé si la solució és aquesta, però és clar que s’imposa un canvi de xip.

Ens hem cansat de viure per treballar? Aquesta és la gran pregunta postpandèmica que cada persona respondrà segons la seva pròpia perspectiva de la vida i del seu temps. Sens dubte, sigui quina sigui la decisió, potser ens adonarem que la raó de tant esforç dia rere dia sigui poder retenir aquells instants de felicitat on sempre voldreu tornar.

Total de visualitzacions de pàgina: